Ens hem traslladat aquí, wordpress és un poc més obert i àgil que Blogger.
Si us agarada subscriviu-vos.
feu clic a l'enllaç
http://pauilia.wordpress.com
Si us agarada subscriviu-vos.
feu clic a l'enllaç
http://pauilia.wordpress.com
22 de febrer del 2011
20 de febrer del 2011
Una de cal i l'altra d'arena
Soc la Lia
Hola, sóc la Lia Samo, la filla del Pau. Tots, fins i tot jo mateixa, em descriuria com... un poc... “destroier”! Amb més paraules: arraso tot el que em ve al davant (i als costats). M’agrada amagar-me a l’armari.
Uiii!!
Fa poc, a casa dels iaios, mentre jugava, em vaig cansar de la nina bebé i em vaig decidir per agafar-ne un altra.Tinc tants joguets amontonats, que el que jo volia era a baix de tot. Sense pensar en la monumental piràmide de joguets que hi tenia davant els nassos, vaig agarrar sense pensar el joguet d’un estiró i... pamm!!! Es va sentir per tota la casa, i vaig dir:
-Uiiii!
Llavors va venir la iaia i em va preguntar que que havia fet, jo li vaig dir que no havia passat res però el passadís ple de joguets hem va delatar. Ho vaig tindre que arreplegar tot!
Un plat nou
Fa poc, la mama va comprar una vaxella nova molt xula. La vam estrenar a l’endemà, jo la volia servir i portar els plats, la mama al principi no me deixava, però després la vaig convencer per portar només el plat de l’amanida quan vam acabar. Va arribar l’ hora d’arreplegar el plat de l’amanida. Ho vaig fer però al entrar a la cuina vaig entrompessar en un joguet que hi havia a terra, llavors vaig caure, em vaig fer mal a l’esquena perque vaig relliscar amb l’oli que havia caigut a terra, però el bol no es va trencar!
Soc lo Pau
Hola soc el Pau Samo. el pare de Lia. Tots, fins i tot jo mateix, hem descriuria com... un poc... “despiste”! Amb més paraules: tinc menys memòria que una muixarra. Jo ja fa dies que no m’amago a cap armari.
Uiii!!
Un dia quan era més jovenet m’ha iaia hem va enviar a comprar taronges a casa de una senyora, pel camí vaig trobar a Sergio, un amic, i ens vam posar a jugar durant tot el camí de tornada a casa. Quan vaig arribar a casa ja no portava ni les taronges ni el moneder de m’ha iaia. Sembla impossible, però no sabia on els havia deixat. M’ha iaia encara rabia.
Les claus!
Cada dia quan surto de casa he de mirar tres vegades les butxaques per a veure si porto les claus, el telèfon i la cartera. A pesar de tot, dimecres vaig tancar la porta de casa a les set del matí i no portava ni el telèfon ni la cartera ni les claus del cotxe per anar a treballar, però no content amb això hem vaig deixar les claus de casa posades per dins de casa. Es a dir, no podia entrar a buscar res de res.
Ara ja ens coneixeu una mica millor, però patiu encara estem vius i durarem molt de temps, som despiste i destroïer però molt bon xiquets los dos.
Hola, sóc la Lia Samo, la filla del Pau. Tots, fins i tot jo mateixa, em descriuria com... un poc... “destroier”! Amb més paraules: arraso tot el que em ve al davant (i als costats). M’agrada amagar-me a l’armari.
Uiii!!
Fa poc, a casa dels iaios, mentre jugava, em vaig cansar de la nina bebé i em vaig decidir per agafar-ne un altra.Tinc tants joguets amontonats, que el que jo volia era a baix de tot. Sense pensar en la monumental piràmide de joguets que hi tenia davant els nassos, vaig agarrar sense pensar el joguet d’un estiró i... pamm!!! Es va sentir per tota la casa, i vaig dir:
-Uiiii!
Llavors va venir la iaia i em va preguntar que que havia fet, jo li vaig dir que no havia passat res però el passadís ple de joguets hem va delatar. Ho vaig tindre que arreplegar tot!
Un plat nou
Fa poc, la mama va comprar una vaxella nova molt xula. La vam estrenar a l’endemà, jo la volia servir i portar els plats, la mama al principi no me deixava, però després la vaig convencer per portar només el plat de l’amanida quan vam acabar. Va arribar l’ hora d’arreplegar el plat de l’amanida. Ho vaig fer però al entrar a la cuina vaig entrompessar en un joguet que hi havia a terra, llavors vaig caure, em vaig fer mal a l’esquena perque vaig relliscar amb l’oli que havia caigut a terra, però el bol no es va trencar!
Soc lo Pau
Hola soc el Pau Samo. el pare de Lia. Tots, fins i tot jo mateix, hem descriuria com... un poc... “despiste”! Amb més paraules: tinc menys memòria que una muixarra. Jo ja fa dies que no m’amago a cap armari.
Uiii!!
Un dia quan era més jovenet m’ha iaia hem va enviar a comprar taronges a casa de una senyora, pel camí vaig trobar a Sergio, un amic, i ens vam posar a jugar durant tot el camí de tornada a casa. Quan vaig arribar a casa ja no portava ni les taronges ni el moneder de m’ha iaia. Sembla impossible, però no sabia on els havia deixat. M’ha iaia encara rabia.
Les claus!
Cada dia quan surto de casa he de mirar tres vegades les butxaques per a veure si porto les claus, el telèfon i la cartera. A pesar de tot, dimecres vaig tancar la porta de casa a les set del matí i no portava ni el telèfon ni la cartera ni les claus del cotxe per anar a treballar, però no content amb això hem vaig deixar les claus de casa posades per dins de casa. Es a dir, no podia entrar a buscar res de res.
Ara ja ens coneixeu una mica millor, però patiu encara estem vius i durarem molt de temps, som despiste i destroïer però molt bon xiquets los dos.
Lo xiste del tonto i ningú
Tonto i Ningú:
Aixó eren dos germans que es deien Tonto i Ningú. Un dia Ningú cau a un pou i Tonto truca a la policia. Lo policia li diu:
-Que vols xiquet?
-Es que Ningú ha caigut al pou!
-Però tu ets tonto xiquet?
-Si, jo sóc en tonto.
Aixó eren dos germans que es deien Tonto i Ningú. Un dia Ningú cau a un pou i Tonto truca a la policia. Lo policia li diu:
-Que vols xiquet?
-Es que Ningú ha caigut al pou!
-Però tu ets tonto xiquet?
-Si, jo sóc en tonto.
18 de febrer del 2011
quin viatget mes tranquil
TOT VA COMENÇAR UN TRANQUIL DIVENDRES:
Tot va començar un tranquil divendres, anava d’ escurció amb els companys de classe. Jo anava mirant les paradetes, quan de repen em vaig girar i vaig veure que estava perduda entre la gent. Vaig veure que els companys m’ avien deixat allí tota sola.
5minuts després estava histèrica, pos no vaig parar de pegar voltes amunt i avall fins que em vaig trobar nassos amunt amb una amiga de la meva avia. Em va fer pujar al cotxe i em va deixar davant una oficina de color blau marí.
‘’OFICINA D’ INFORMACIO IOGURT’’:
‘’Oficina d’ informació iogurt” vaig llegir, llavors vaig entrar, al menys esperava que em diguessin on em trobava. Hi havia una coa d’ almenys mig quilometre, Peró desprès d’esperar una bona estona, a la fi em va tocar. Allí em varen donar un plànol marcant on jo estava. El vaig mirar fixament, per arrivar a L’Amera, el recorregut era llarg, Peró em varen aconsellar (per no dir apunyalar pel darrere) que agafes un patinet terrestre. Si, d’ aquells que hi van quare pesones pedalejant om a mules.
EL PATINET TERRESTRE, EL MÉS PESAT QUE CONEIXES:
Am el cotxe pot ser hauria tardat un quart d’ hora, però am aquell patinet hi vaig tardar gaire bé una hora.”Els patinets terrestres, el més pesat que coneixes”. No parava de repetir-me a mi mateixa. Al damunt, allò era per conduir-ho 4 persones, i que jo sapigue, jo nomes en soc una. Jo vaig arribar fins al final, no vull presumir, però ningú no hauria aguantat aixo. Quina pena, l’amiga de la meva avia m’ hauria pogut portar, però no li pego la culpa, cap de les dos sabia on era l’escursió en aquell moment, al damunt, feiem una ginkana per tot el poble.
HE ARRIBAT SANA I ESTALVIA:
A la fi vaig trobar l’excursió, estava a la Plaça Sales i Ferrer berenant. Llavors vaig adonar-me que m’avia deixat la bossa al patinet! Amb la sed que hi tenia (sense nomenar la gana).
Per sort,Noemi em va donar un poc d’aigua i una centècima del seu entrepà. Pot ser la meva millor amiga, però no per això negare que es una racana, agarrada i tacanya amb el menjar.
UNA BANDA DE PORCS VOLADORS?
Un poc mes tard, va arribar pel cel una banda de porcs... voladors. Li vaig demar a Silvia que me fes un pessic. En aquell moment em vaig despertar, pos estava molt nervisa perque a l’endemà hi tenia una excursió.
Tot va començar un tranquil divendres, anava d’ escurció amb els companys de classe. Jo anava mirant les paradetes, quan de repen em vaig girar i vaig veure que estava perduda entre la gent. Vaig veure que els companys m’ avien deixat allí tota sola.
5minuts després estava histèrica, pos no vaig parar de pegar voltes amunt i avall fins que em vaig trobar nassos amunt amb una amiga de la meva avia. Em va fer pujar al cotxe i em va deixar davant una oficina de color blau marí.
‘’OFICINA D’ INFORMACIO IOGURT’’:
‘’Oficina d’ informació iogurt” vaig llegir, llavors vaig entrar, al menys esperava que em diguessin on em trobava. Hi havia una coa d’ almenys mig quilometre, Peró desprès d’esperar una bona estona, a la fi em va tocar. Allí em varen donar un plànol marcant on jo estava. El vaig mirar fixament, per arrivar a L’Amera, el recorregut era llarg, Peró em varen aconsellar (per no dir apunyalar pel darrere) que agafes un patinet terrestre. Si, d’ aquells que hi van quare pesones pedalejant om a mules.
EL PATINET TERRESTRE, EL MÉS PESAT QUE CONEIXES:
Am el cotxe pot ser hauria tardat un quart d’ hora, però am aquell patinet hi vaig tardar gaire bé una hora.”Els patinets terrestres, el més pesat que coneixes”. No parava de repetir-me a mi mateixa. Al damunt, allò era per conduir-ho 4 persones, i que jo sapigue, jo nomes en soc una. Jo vaig arribar fins al final, no vull presumir, però ningú no hauria aguantat aixo. Quina pena, l’amiga de la meva avia m’ hauria pogut portar, però no li pego la culpa, cap de les dos sabia on era l’escursió en aquell moment, al damunt, feiem una ginkana per tot el poble.
HE ARRIBAT SANA I ESTALVIA:
A la fi vaig trobar l’excursió, estava a la Plaça Sales i Ferrer berenant. Llavors vaig adonar-me que m’avia deixat la bossa al patinet! Amb la sed que hi tenia (sense nomenar la gana).
Per sort,Noemi em va donar un poc d’aigua i una centècima del seu entrepà. Pot ser la meva millor amiga, però no per això negare que es una racana, agarrada i tacanya amb el menjar.
UNA BANDA DE PORCS VOLADORS?
Un poc mes tard, va arribar pel cel una banda de porcs... voladors. Li vaig demar a Silvia que me fes un pessic. En aquell moment em vaig despertar, pos estava molt nervisa perque a l’endemà hi tenia una excursió.
13 de febrer del 2011
Naixement d'un bloc.
Aques és un bloc on la Lia Samo i el Pau Samo, filla i pare, si sou inteligents ja us podeu pensar qui és cadascú, escriuen les seves coses.
Un viu a Valls i l'altra viu a Mallorca. Tots dos són nascuts a Amposta encara que viuen exil.liats. Els encanta menjar bé, llegir, escriure, l'art, la pintura, la fotografia i la cultura. És per això que aquí en aquest espai i malgrat la distància física que els separa escriuran les seves aventures, recptes de cuina, acudits i tot el que els passi pel cap.
Les noves tecnologies acosten a un pare i a una filla a un mòn on fer coses junts tot i la distància.
Un viu a Valls i l'altra viu a Mallorca. Tots dos són nascuts a Amposta encara que viuen exil.liats. Els encanta menjar bé, llegir, escriure, l'art, la pintura, la fotografia i la cultura. És per això que aquí en aquest espai i malgrat la distància física que els separa escriuran les seves aventures, recptes de cuina, acudits i tot el que els passi pel cap.
Les noves tecnologies acosten a un pare i a una filla a un mòn on fer coses junts tot i la distància.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)