Soc la Lia
Hola, sóc la Lia Samo, la filla del Pau. Tots, fins i tot jo mateixa, em descriuria com... un poc... “destroier”! Amb més paraules: arraso tot el que em ve al davant (i als costats). M’agrada amagar-me a l’armari.
Uiii!!
Fa poc, a casa dels iaios, mentre jugava, em vaig cansar de la nina bebé i em vaig decidir per agafar-ne un altra.Tinc tants joguets amontonats, que el que jo volia era a baix de tot. Sense pensar en la monumental piràmide de joguets que hi tenia davant els nassos, vaig agarrar sense pensar el joguet d’un estiró i... pamm!!! Es va sentir per tota la casa, i vaig dir:
-Uiiii!
Llavors va venir la iaia i em va preguntar que que havia fet, jo li vaig dir que no havia passat res però el passadís ple de joguets hem va delatar. Ho vaig tindre que arreplegar tot!
Un plat nou
Fa poc, la mama va comprar una vaxella nova molt xula. La vam estrenar a l’endemà, jo la volia servir i portar els plats, la mama al principi no me deixava, però després la vaig convencer per portar només el plat de l’amanida quan vam acabar. Va arribar l’ hora d’arreplegar el plat de l’amanida. Ho vaig fer però al entrar a la cuina vaig entrompessar en un joguet que hi havia a terra, llavors vaig caure, em vaig fer mal a l’esquena perque vaig relliscar amb l’oli que havia caigut a terra, però el bol no es va trencar!
Soc lo Pau
Hola soc el Pau Samo. el pare de Lia. Tots, fins i tot jo mateix, hem descriuria com... un poc... “despiste”! Amb més paraules: tinc menys memòria que una muixarra. Jo ja fa dies que no m’amago a cap armari.
Uiii!!
Un dia quan era més jovenet m’ha iaia hem va enviar a comprar taronges a casa de una senyora, pel camí vaig trobar a Sergio, un amic, i ens vam posar a jugar durant tot el camí de tornada a casa. Quan vaig arribar a casa ja no portava ni les taronges ni el moneder de m’ha iaia. Sembla impossible, però no sabia on els havia deixat. M’ha iaia encara rabia.
Les claus!
Cada dia quan surto de casa he de mirar tres vegades les butxaques per a veure si porto les claus, el telèfon i la cartera. A pesar de tot, dimecres vaig tancar la porta de casa a les set del matí i no portava ni el telèfon ni la cartera ni les claus del cotxe per anar a treballar, però no content amb això hem vaig deixar les claus de casa posades per dins de casa. Es a dir, no podia entrar a buscar res de res.
Ara ja ens coneixeu una mica millor, però patiu encara estem vius i durarem molt de temps, som despiste i destroïer però molt bon xiquets los dos.
Hola, sóc la Lia Samo, la filla del Pau. Tots, fins i tot jo mateixa, em descriuria com... un poc... “destroier”! Amb més paraules: arraso tot el que em ve al davant (i als costats). M’agrada amagar-me a l’armari.
Uiii!!
Fa poc, a casa dels iaios, mentre jugava, em vaig cansar de la nina bebé i em vaig decidir per agafar-ne un altra.Tinc tants joguets amontonats, que el que jo volia era a baix de tot. Sense pensar en la monumental piràmide de joguets que hi tenia davant els nassos, vaig agarrar sense pensar el joguet d’un estiró i... pamm!!! Es va sentir per tota la casa, i vaig dir:
-Uiiii!
Llavors va venir la iaia i em va preguntar que que havia fet, jo li vaig dir que no havia passat res però el passadís ple de joguets hem va delatar. Ho vaig tindre que arreplegar tot!
Un plat nou
Fa poc, la mama va comprar una vaxella nova molt xula. La vam estrenar a l’endemà, jo la volia servir i portar els plats, la mama al principi no me deixava, però després la vaig convencer per portar només el plat de l’amanida quan vam acabar. Va arribar l’ hora d’arreplegar el plat de l’amanida. Ho vaig fer però al entrar a la cuina vaig entrompessar en un joguet que hi havia a terra, llavors vaig caure, em vaig fer mal a l’esquena perque vaig relliscar amb l’oli que havia caigut a terra, però el bol no es va trencar!
Soc lo Pau
Hola soc el Pau Samo. el pare de Lia. Tots, fins i tot jo mateix, hem descriuria com... un poc... “despiste”! Amb més paraules: tinc menys memòria que una muixarra. Jo ja fa dies que no m’amago a cap armari.
Uiii!!
Un dia quan era més jovenet m’ha iaia hem va enviar a comprar taronges a casa de una senyora, pel camí vaig trobar a Sergio, un amic, i ens vam posar a jugar durant tot el camí de tornada a casa. Quan vaig arribar a casa ja no portava ni les taronges ni el moneder de m’ha iaia. Sembla impossible, però no sabia on els havia deixat. M’ha iaia encara rabia.
Les claus!
Cada dia quan surto de casa he de mirar tres vegades les butxaques per a veure si porto les claus, el telèfon i la cartera. A pesar de tot, dimecres vaig tancar la porta de casa a les set del matí i no portava ni el telèfon ni la cartera ni les claus del cotxe per anar a treballar, però no content amb això hem vaig deixar les claus de casa posades per dins de casa. Es a dir, no podia entrar a buscar res de res.
Ara ja ens coneixeu una mica millor, però patiu encara estem vius i durarem molt de temps, som despiste i destroïer però molt bon xiquets los dos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada